Què és l’arqueologia clàssica?

A partir del Renaixement, l’estudi de restes arqueològiques gregues i romanes va convertir-se en un dels dos pilars de l’estudi del món clàssic, amb l’estudi dels textos. La grandiositat de l’arquitectura, l’escultura i la literatura grega i romana van fascinar els renaixentistes.

Però va ser la Il·lustració, amb el seu esperit historicista, qui va donar carta de naturalesa a l’Arqueologia clàssica. Així l’alemany Johan Joachim Winckelmann (1717-1768) amb la seua obra Història de l’art de l’Antiguitat és considerat el pare de l’Arqueologia clàssica. Aquesta obra monumental fa un recorregut per totes les manifestacions artístiques clàssiques conegudes fins aquell moment.

Hem d’arribar al segle XIX per trobar les grans fites de l’Arqueologia clàssica. Giuseppe Fiorelli (1823-1896) va continuar les excavacions de la ciutat de Pompeia, començades el segle anterior. Va aplicar noves tècniques per a la recuperació d’elements orgànics i la recuperació dels més variats objectes de la vida quotidiana a Pompeia, soterrada per les cendres d’una erupció del Vesubi, l’any 79 d.C. Així mateix, l’estat de conservació d’elements urbans –cases, edificis públics, carrers, infrastructures- ha permès un estudi exhaustiu de l’urbanisme i de l’evolució de l’habitatge itàlic i romà. No podem deixar de fer menció la magnífica col·lecció de pintures al fresc, que s’hi van trobar, molt importants per a la Història de l’art: els pintors pompeians empraven la perspectiva. També cal destacar, pel que fa a l’estudi de la llengua llatina, la col·lecció de grafitti pompeians, que ens informen del llenguatge col·loquial de l’època.